VIU I BEN VIU:
Aquesta secció té com
objectiu allotjar coses del
sentir i del pensar: les
meues poesies, assaigs,
apuntaments, notes, treballs,
etc. I intente restablir-lo
a sovint.
Setembre 2021
Tenen
la culpa els joves?
Últimament tot són crítiques
a l'actitud d'alguns joves i
a la seua obstinació a fer
festes i “botellons” com si
res haguera passat en aquest
temps de pandèmia. Sembla
que els és igual el que
ocórrega a conseqüència dels
seus actes, com si fer la
seua voluntat sense
restriccions fóra la seua
única bandera, com si no
pogueren privar-se de res
que els supose disgust,
frustració, o el més mínim
malestar. Així que ha sigut
fàcil adjudicar-los les
culpes de l'extensió
d'aquesta nova ona que ens
espanta a tots.
No obstant això, podríem
considerar que tal vegada hi
ha una part que ens
correspon a nosaltres en
aquest fenomen com a
criadors permissius i
consentidors que hem sigut i
estem sent. També podríem
veure la part que han tingut
alguns mitjans de
comunicació amb els seus
missatges tranquil·litzadors
que la pandèmia havia tocat
a la seua fi. I, per
descomptat, la part
corresponent a la publicitat
que ens martelleja
convencent-nos que “ens
mereixem el millor”, i
animant-nos a eixir per a
“recuperar nostra perduda
llibertat” i gaudir tot el
que puguem.
Hem carregat tant les tintes
en la protecció dels xiquets,
que s'ha convertit en una
sobreprotecció que ha
afeblit la seua autonomia
real. Hem ajudat a pujar
tant la seua autoestima que
se'ns han tornat superbs,
exigents i intolerants. Els
hem ocultat tant el dolor,
la malaltia, l'esforç i la
mort “perquè no patisquen”,
que s'aparten de tot el que
comporte sofriment o feblesa.
Hem volgut procurar-los
placidesa i abundància,
fer-los fàcils les coses,
evitar-los el dur, el trist
i l'avorrit, segurament amb
bona voluntat i desig
d'ajuda. Però és probable
que aquests excessos els
hagen fet confondre's i
veure en exclusiva els
aspectes plaents de la vida,
com si no existira res més.
Així que tenen molt poca
pràctica a “aguantar
l'estirada”, a tolerar les
frustracions o a suportar no
tenir el que desitgen com
més prompte millor.
Durant un temps varem culpar
de la desgràcia de la
pandèmia als laboratoris de
Wudan, després a la
ignorància i la
descoordinació dels experts
sanitaris i els polítics. I
ara culpem als joves que
s'estan saltant les
precaucions amb la condició
d'ajuntar-se, mostrar-se i
fer les tontunas pròpies de
l'edat. Això de cercar caps
de turc és un costum.
Les trobades d'adolescents i
joves no sorprenen ningú,
les hem viscut i les
coneixem bé. Així com
l'assalt que solen fer als
horaris i a les normes que
se'ls suggereixen, el
rebel·lar-se contra
l'autoritat i el creure's
més majors del que són, (en
uns casos), o l'estancar-se
en una adolescència eterna,
(en uns altres). Però en
aquests moments tot s'ha
complicat i s'ha desbordat
amb les ofertes d'aquesta
societat del consum, la
despersonalització i la
cerca del gaudi sense
pal·liatius. I ací és quan
entren en acció l'alcohol i
les drogues, que provoquen,
com és sabut, pèrdua de
control, danys físics i
psíquics, brots violents,
abusos, dependències i
altres qüestions, totes
elles perilloses.
L'assumpte és que a aquests
joves als quals critiquem (i
que viuen a les nostres
cases), els hem fet així
precisament nosaltres, a
base de la facilitació
extrema de la vida, de
l'escasa reflexió i
transmissió de valors, de la
dificultat per a posar-los
normes i fer que les
complisquen i de la proposta
del consum com una
estratègia de funcionament
vital, que també hem fet
nostra. (Estem tristos o
enfadats? Perquè ens
comprarem alguna cosa, a
sopar fóra, a prendre unes
copes...)
Des de xicotets fem sentir
els xiquets que són iguals a
nosaltres, els posem poques
lleis, els comprem els
joguets o maquinetes que ens
demanen, els deixem prendre
decisions que no els
corresponen. Un procés
d'adultizació, que
aparentment els fa autònoms,
però que en realitat els
situa en una “terra de ningú”,
en la qual creuen que estan
al nivell dels pares, encara
que no siga així. I això els
produeix inseguretats que
tapen amb diverses
alteracions, comprant coses
o secundant-se en uns altres,
ja siguen amics, nuvis,
personatges, xarxes socials
etc. I quan travessen algun
moment de crisi i fragilitat,
com l'adolescència, es
refugien encara més en els
altres i amaguen les seues
pors bevent o prenent alguna
substància, intentant viure
alienats, al marge de si
mateixos, de la família i de
la societat.
No disculpe les conductes
imprudents, però assenyale
que els joves són només una
anella de la cadena i no
precisament la més forta. I
que els comportaments que
tant ens indignen no parlen
exclusivament de la seua
irresponsabilitat, sinó que
tenen molt a veure amb la
manera d'haver sigut criats,
amb el seu moment vital
impulsiu i desbordat, amb la
seua necessitat
d'autoafirmació i rebel·lió,
i amb l'oferta de plaer i
dependència que la societat
de consum suggereix i
proporciona,
Ara la situació reclama que
intentem guiar i frenar als
joves que se salten les
precaucions precises per al
benestar col·lectiu, però
crec que també hauríem de
procurar entendre'ls. I a
més caldria que ens
plantejàrem fer canvis
significatius en la nostra
manera d'educar, tant a
casa, com a l'escola, a
exercir una actitud crítica
davant els mitjans de
comunicació i les propostes
del mercat, i a humanitzar
les relacions donant valor a
la cura mútua, a l'escolta i
al respecte entre les
persones. Amb Covid i sense
ell, sempre.
|