VIU I BEN VIU: Aquesta secció té com objectiu allotjar coses del sentir i del pensar: les meues poesies, assaigs, apuntaments, notes, treballs, etc. I intente restablir-lo a sovint.   Setembre 2021  Tenen la culpa els joves?   Últimament tot són crítiques a l'actitud d'alguns joves i a la seua obstinació a fer festes i “botellons” com si res haguera passat en aquest temps de pandèmia. Sembla que els és igual el que ocórrega a conseqüència dels seus actes, com si fer la seua voluntat sense restriccions fóra la seua única bandera, com si no pogueren privar-se de res que els supose disgust, frustració, o el més mínim malestar. Així que ha sigut fàcil adjudicar-los les culpes de l'extensió d'aquesta nova ona que ens espanta a tots. No obstant això, podríem considerar que tal vegada hi ha una part que ens correspon a nosaltres en aquest fenomen com a criadors permissius i consentidors que hem sigut i estem sent. També podríem veure la part que han tingut alguns mitjans de comunicació amb els seus missatges tranquil·litzadors que la pandèmia havia tocat a la seua fi. I, per descomptat, la part corresponent a la publicitat que ens martelleja convencent-nos que “ens mereixem el millor”, i animant-nos a eixir per a “recuperar nostra perduda llibertat” i gaudir tot el que puguem. Hem carregat tant les tintes en la protecció dels xiquets, que s'ha convertit en una sobreprotecció que ha afeblit la seua autonomia real. Hem ajudat a pujar tant la seua autoestima que se'ns han tornat superbs, exigents i intolerants. Els hem ocultat tant el dolor, la malaltia, l'esforç i la mort “perquè no patisquen”, que s'aparten de tot el que comporte sofriment o feblesa. Hem volgut procurar-los placidesa i abundància, fer-los fàcils les coses, evitar-los el dur, el trist i l'avorrit, segurament amb bona voluntat i desig d'ajuda. Però és probable que aquests excessos els hagen fet confondre's i veure en exclusiva els aspectes plaents de la vida, com si no existira res més. Així que tenen molt poca pràctica a “aguantar l'estirada”, a tolerar les frustracions o a suportar no tenir el que desitgen com més prompte millor. Durant un temps varem culpar de la desgràcia de la pandèmia als laboratoris de Wudan, després a la ignorància i la descoordinació dels experts sanitaris i els polítics. I ara culpem als joves que s'estan saltant les precaucions amb la condició d'ajuntar-se, mostrar-se i fer les tontunas pròpies de l'edat. Això de cercar caps de turc és un costum. Les trobades d'adolescents i joves no sorprenen ningú, les hem viscut i les coneixem bé. Així com l'assalt que solen fer als horaris i a les normes que se'ls suggereixen, el rebel·lar-se contra l'autoritat i el creure's més majors del que són, (en uns casos), o l'estancar-se en una adolescència eterna, (en uns altres). Però en aquests moments tot s'ha complicat i s'ha desbordat amb les ofertes d'aquesta societat del consum, la despersonalització i la cerca del gaudi sense pal·liatius. I ací és quan entren en acció l'alcohol i les drogues, que provoquen, com és sabut, pèrdua de control, danys físics i psíquics, brots violents, abusos, dependències i altres qüestions, totes elles perilloses. L'assumpte és que a aquests joves als quals critiquem (i que viuen a les nostres cases), els hem fet així precisament nosaltres, a base de la facilitació extrema de la vida, de l'escasa reflexió i transmissió de valors, de la dificultat per a posar-los normes i fer que les complisquen i de la proposta del consum com una estratègia de funcionament vital, que també hem fet nostra. (Estem tristos o enfadats? Perquè ens comprarem alguna cosa, a sopar fóra, a prendre unes copes...) Des de xicotets fem sentir els xiquets que són iguals a nosaltres, els posem poques lleis, els comprem els joguets o maquinetes que ens demanen, els deixem prendre decisions que no els corresponen. Un procés d'adultizació, que aparentment els fa autònoms, però que en realitat els situa en una “terra de ningú”, en la qual creuen que estan al nivell dels pares, encara que no siga així. I això els produeix inseguretats que tapen amb diverses alteracions, comprant coses o secundant-se en uns altres, ja siguen amics, nuvis, personatges, xarxes socials etc. I quan travessen algun moment de crisi i fragilitat, com l'adolescència, es refugien encara més en els altres i amaguen les seues pors bevent o prenent alguna substància, intentant viure alienats, al marge de si mateixos, de la família i de la societat. No disculpe les conductes imprudents, però assenyale que els joves són només una  anella de la cadena i no precisament la més forta. I que els comportaments que tant ens indignen no parlen exclusivament de la seua irresponsabilitat, sinó que tenen molt a veure amb la manera d'haver sigut criats, amb el seu moment vital impulsiu i desbordat, amb la seua necessitat d'autoafirmació i rebel·lió, i amb l'oferta de plaer i dependència que la societat de consum suggereix i proporciona, Ara la situació reclama que intentem guiar i frenar als joves que se salten les precaucions precises per al benestar col·lectiu, però crec que també hauríem de procurar entendre'ls. I a més caldria que ens plantejàrem fer canvis significatius en la nostra manera d'educar, tant a casa, com a l'escola, a exercir una actitud crítica davant els mitjans de comunicació i les propostes del mercat, i a humanitzar les relacions donant valor a la cura mútua, a l'escolta i al respecte entre les persones. Amb Covid i sense ell, sempre.