VIU I BEN VIU: Aquesta secció té com objectiu allotjar coses del sentir i del pensar: les meues poesies, assaigs, apunts, notes, treballs, etc. I intente restablir-lo a sovint.   Març 2022 Cal posar-se les sabates   Amb la pandèmia hem viscut una estranya vida, un renou absurd, un gran parèntesi en la normalitat, en la convivència, en les relacions. I això ens ha posat en tessitures insospitades, encara que precises en aqueixos moments. Així que hem fet classe als xiquets des de lluny, hem fet reunions amb els pares per videoconferència i hem mantingut tutories individuals amb les famílies des de casa, amb els pantalons del pijama posat i en sabatilles. Ho dic perquè he sabut que entre els mestres i les mestres que han fet el gran esforç d'aprendre a utilitzar les plataformes de comunicació digitals a tot córrer, hi ha alguns que sembla que s'han aficionat a elles. I estan dient que, com és tan còmode, continuaran relacionant-se així amb les famílies dels seus alumnes. De manera que ofereixen als pares tutories virtuals, per la major amplitud d'horaris en la qual podrien fer-se, perquè així poden assistir tant el pare com la mare a l'entrevista, per no haver de desplaçar-se fins a l'escola. I potser també per a poder continuar atenent-los en sabatilles, a saber. No obstant això, jo crec que val la pena posar-se les sabates i acostar-se de nou els uns als altres, sempre que siga possible. Aquesta llunyania deshumanitza i no té sentit quan la distància ja no és absolutament imprescindible. Trobar-se cara a cara amb els pares dels nostres alumnes, suposa recuperar tot el llenguatge no verbal que es perd en les converses virtuals. Suposa tenir en compte les mirades de complicitat, de dubte, de negació, de disgust, d'emoció. Suposa veure la manera en què se situen els pares, les veus, les distraccions, les reaccions davant les nostres informacions de com va el xiquet. Suposa observar-se mútuament, compartir preocupacions, empatitzar, trobar-se o desencontrar-se. Quan les famílies acudeixen a l'escola a mantenir una entrevista amb la mestra del seu fill, es posen en marxa uns rituals que són molt significatius. Cada pare o mare recorden els seus recorreguts escolars, la manera de transmetre la informació escolar viscuda per ells en uns altres temps, els sentiments de por, inseguretat, preocupació, orgull, o satisfacció que embolicaven els intercanvis família-escola. És freqüent que els pares observen els dibuixos del seu fill exposats en la classe o en els corredors, que escodrinyen els treballs guardats en el caseller, que miren les fotografies que hi ha per les parets, que li pregunten coses a la mestra. Són qüestions que poden fer també qualsevol vesprada quan arrepleguen al xiquet, però que el dia de l'entrevista es prenen més temps per a fer. És com si aqueix dia, pares i mestres, focalitzaren les mirades i les feren convergir en el xiquet amb un mirament especial, amb un desig de coherència més exprés i definit que el de tots els dies. També hi ha unes mirades que es creuen entre els uns i els altres per a tractar de comprendre quin vincle hi ha entre el xiquet i els pares o el mestre, quina relació mantenen, com es porten. Les mares miren la taula de la mestra, els detalls, la roba i fins intenten endevinar, per la cara que posa, si està de bon ànim o cansada del seu treball. Els pares cerquen més aviat l'eficiència, les anotacions, els registres, indaguen sobre els temes que s'estan tractant en classe. La mestra els mira a ells per a captar com guien al seu fill, si són rígids o permissius, si estan rebent bé el que ella va dient-los… Tot un diàleg de coses no dites, però intuïdes o imaginades! Hi ha vegades que, en el moment d'acomiadar-se, el pare o la mare informen sobre alguna cosa que els costava expressar per alguna raó i que comportarà, potser, l'organització d'una nova trobada. Recorde una entrevista en la qual, mentre conversàvem, el pare, mirava constantment un tauler d'anuncis, fins a tal punt que jo també vaig mirar per a veure què era el que tant li interessava i, com no ho vaig esbrinar, li vaig preguntar a ell, que es va posar molt atzarat i em va confessar que era molt tímid i li costava sostenir la mirada de les altres persones. Una vegada dit això, l'ambient es va distendre i vam estar molt a gust. L'endemà, li vaig comentar a la seua filla que havíem parlat i que m'havia assabentat que el seu papà era tímid. Ella va somriure i va dir que per això ella era tan vergonyosa. Va ser bonic el moment, amb els pares i amb la xiqueta. Impensable que això passara “en línia”. En les entrevistes he presenciat acords i desacords, discussions, alegries, disgustos, silencis, molts somriures i alguna llàgrima. Però l'intercanvi d'informació sobre els xiquets quasi sempre ha sigut útil i ric. Anar llegint als pares les observacions anotades en el meu quadern de les actituds i reaccions del seu fill, amb dates i hores, aclaria bastant. Era com si jo al·ludira a un tercer, la informació escrita, o com si s'hagueren pres en vídeo les situacions. I als pares els donava la certesa que el seu fill havia sigut mirat i pensat per mi, la qual cosa generava confiança i obertura a pensar junts. Saber a què fa olor l'escola del fill importa més que mil paraules. Saber quina cara posen la mare o el pare quan els expliques com es comporta el xiquet en classe, és més significatiu que mil explicacions curriculars. Saber que família i mestra ens trobarem i que això modificarà, segurament, alguna cosa en la dinàmica del procés de desenvolupament d'aqueix xiquet, és una cosa prou important com per a no considerar-lo un tràmit, o una trivialització. I si en algun cas fóra impossible veure's en persona, podem, evidentment, fer servir els mitjans tecnològics que tenim a la mà, però sense pensar que dóna el mateix una cosa que l'altra, perquè, com ja he comentat, les entrevistes cara a cara, són infinitament més humanes, intuïtives i eficaces que les trobades virtuals.